Ser Valent

Crucé por la niñez imitando a mi hermano.

Joan Manuel Serrat

Encara que vaig arribar al món quatre anys abans, tinc la sospita d’haver exercit poques vegades de germà major. M’he intentat justificar a mi mateix aquesta circumstància de moltes formes distintes, atribuint-la a la meua particular forma de ser, o a les meues moltes activitats, però últimament es va formant en mi la cada vegada més clara conclusió que, probablement, eixa taca negra en el meu currículum familiar vinga determinada per un fet que, potser inconscientment, sempre vaig saber.

Que el meu germà és molt valent. Per descomptat, molt més del que jo ho he sigut. I, com a mostra específica, ací va l’esperat botó.

Com molts altres xiquets que van viure els huitanta, als meus deu o onze anys el meu germà i jo vam caure víctimes de l’epidèmia de la pràctica del taekwondo. Habitualment era mon pare qui ens acompanyava al gimnàs, però aquella vesprada, supose que per qüestió d’horari, va haver de ser la meua avia la que ens portava.

L’escena que intente descriure va tindre lloc en el vestuari de xics en acabar la classe. Crits, suor, entusiasme, bromes estridents i un tant ordinàries. El normal. Imaginem un Ximo amb ullerotes (que em llevava per a la pràctica de l’art marcial, amb la consegüent minva en la meua capacitat òptica) rondant els onze, que podria ser una estimació prou aproximada. Això convertix el meu germà Roger en una boleta rossa, redoneta i adorable, d’entre set i huit anys, a la que donen ganes d’abraçar i apinyar. El grandàs de la classe, a qui en una ostentació d’artificiosa protecció d’anonimat podríem anomenar T, aguaita per la porta i anuncia a veu en crit: “Ie, tios!” –abans parlàvem així–. “Hi ha una iaia ací fora. I està mirant cap ací!”

El rebombori és immediat. De sobte ens veiem sepultats en una allau de comentaris, a quin més irreverent i desvergonyit. “Ha vingut a veure què guipa!”. “Obriu la porta i li ensenyem el cul!”. Etcètera, etcètera.

Jo, que si no sóc panoli, a vegades m’ho faig, i que havia endevinat des del primer moment la identitat de l’al·ludida senyora, guarde un silenci expectant i inclús, davant d’algun comentari, esbosse un somriure. Per què? Jo què sé! Necessitat d’encaixar, por al ridícul… el que siga. Però ací estic, guardant els calçotets en la motxilla. Més callat que una puta. Però el meu afany de passar desapercebut xoca frontalment amb una circumstància amb què no comptava.

El meu germà.

Un poc més lent a dilucidar qui era l’objecte dels comentaris (al cap i a la fi, eixos quatre anys no eren del tot debades), els engranatges del seu cap acabaven de sumar el dos amb el dos, i em mirava amb ulls de súplica.

–Crec que estan parlant de l'abuela –em diu.

–Calla –li responc jo, a mitja veu, intentant no atraure l’atenció de la resta de xavals sobre nosaltres dos.

–Però… –ell intenta protestar, però li isc a l’encontre.

–Calla –insistisc–. En dos minuts s’hauran oblidat de tot.

El meu germà calla, però només amb la boca. Percep els seus ulls, abans imploradors, rellampegar i les seues galtes encendre’s en un color rogenc. Pareix que m’obeïx. Però només ho pareix.

El grandàs de T torna a arremetre amb una nova favada, corejada per noves rialles cridaneres. Jo aprete les dents i fins i tot torne a somriure, desitjant per dins que tot acabe ràpid. Mire de gaidó al meu germà i veig que l’expressió del seu rostre s’ha accentuat. Hi ha en eixe rostre una mirada adusta i severa, impròpia d’un xiquet de la seua edat.

La mirada no passa desapercebuda. El propi T repara en ella, sorprés de que algun de nosaltres no esclatara a riure amb aquella última idea.

–Què passa? –pregunta, desfiant–. No et rius?

“No claves la pota, capullo”, pense per a mi.

El meu germà nega amb el cap.

–No –diu amb un to que és, en si mateix, un desafiament.

–No? –T pareix sorprés per la reacció–. Per què no?

“Calla la boca”, ressona en el meu cap. “Calla la maleïda boca”.

–Perquè eixa senyora és m'abuela –diu el meu germà menut, posant-se de peu i enfrontant-se a T que, dit siga de pas, li dobla l'estatura–. I a qui diga alguna cosa més d'ella, li partisc la cara!

Es fa un silenci absolut en aquell vestuari. Roger mira cap a dalt, desafiador, i T cap avall, com qui mira a una espècie estranya d’insecte, atònit pel comportament demostrat. “Ja està”. “Ja l’ha cagat el xiquet dels collons”. Tots els meus esforços per encaixar, a la merda. Serem uns pàries tota la vida. I això, si eixim d’esta sense que ens partisquen la boca.

I en eixe moment, succeïx el més sorprenent de tot. T s’acosta al meu germà, li posa una mà sobre el muscle, i solta:

–Entre tots els que estem ací no sumem ni la mitat de collons que tu. –Es torna cap a la resta de xics i afig–. A partir d’ara, prohibit dir res de la iaia de Roger! Si algú diu alguna cosa, Roger li partirà la cara. I després li la partiré jo.

Hi ha una espontània ovació corejada entre tots els presents. Els que fins fa uns instants s’afanyaven per trobar la burrada més grossa per a esgrimir contra la meua iaia, ara depositen colpets en l’esquena del meu germà i coregen el seu nom. Jo me'l mire, sufocat, tement trobar en el seu rostre el reprotxe que es dedica als covards, cosa que sens dubte acabe de demostrar ser. I, no obstant això, no el trobe. No hi ha reprotxe. El meu germà somriu, tranquil. Ell ha fet el que creia que havia de fer. Punt.

Vaig evocar esta escena vívidament en el meu cap fa alguns mesos, quan vaig tindre ocasió de veure el vídeo d’un ple de l’ajuntament en què el meu germà era injustament expulsat per l’alcalde, en un gest d’autoritarisme impropi de hui en dia. Davant del vergonyós espectacle d’un ball de xifres que no convencia ni a un escolar de primària, i a pesar que la prudència (eixa mateixa prudència que em va aconsellar a mi prémer les dents i fer oïdes sordes a les vulgaritats sobre la meua iaia) dictava callar i esperar, vaig veure les galtes del meu germà enrogir i els seus ulls rellampegar, tal com havien rellampegat anys abans. El vaig veure no mossegar-se la llengua i sostindre, contra vent i pluja, que qui feia ús de la paraula estava faltant a això mateix, a la paraula, fent trucs de prestidigitador de fira per a justificar l’injustificable. I quan a eixa persona se li van acabar els arguments (que no van ser molts, la veritat), vaig contemplar amb vergonya aliena com s’aprofitava de la seua posició privilegiada per a emmudir al seu contrincant per la força, i no per la raó, acusant-lo injustament d’haver-li faltat el respecte (un concepte que, sense cap dubte, havia confós amb l’obediència cega i servil). I encara, per si no havia quedat del tot patent, mentres prenia les seues coses disposat a abandonar la sala, vaig escoltar el meu germà puntualitzar que ell no havia faltat el respecte a una persona en cap moment. I qui veja el vídeo amb deteniment comprovarà que és veritat. Simplement, no va ser capaç de callar davant de la mentida, davant de la injustícia. De la mateixa manera que no havia sigut capaç de callar anys abans.

Jo, que sóc prudent i judiciós (ara mateix ús estes paraules com a eufemisme), probablement haguera romàs en la sala prement les dents, potser somrient, esperant el meu torn, contribuint de manera tàcita a la injustícia. Però és que ja ho he dit al principi: el meu germà és molt valent. Més del que jo mai ho he sigut i, probablement, mai ho seré. Encara que de tant en tant, molt de tant en tant, em permet un diminut gest de rebel·lia i insubordinació. En eixos moments crec divisar en el fons dels meus actes la inspiració de les persones valentes que he tingut el privilegi de conéixer. Persones com el meu germà.

El meu valent germà menut.